CONTES SAMBORI - TERCER B

El drac

Fa Molt anys, una xiqueta que es deia Maria, estava comprant en una tenda del seu poble.

Quan va eixir, va veure en un balcó un pardalet que li va cridar l’atenció. Era de color lila i tenia una cua molt llarga. La xiqueta s’hi va apropar; el pardalet semblava tindre por, però al mateix temps, cridava com si volguera atraure la seua atenció. El pardalet volia que Maria el seguira. Ella ho va fer i van arribar a una cova fosca. El pardalet hi va entrar. Maria ho va fer també. Quan els seus ulls es van habituar a la poca llum, va veure que el sostre estava ple de ratpenats. El pardalet lila estava parat a la vora d’un gran niu. Maria s’hi va apropar. Dins hi havia tres ouets menudets i un ou enorme com un meló. La xiqueta es va quedar molt sorpresa de veure el tamany de l’ou gran.

Però s’estava fent tard i calia tornar a casa. Li va prometre que demà tornaria.

Només eixir de l’escola, va agafar el berenar i va anar corrents a la cova. En arribar va saludar a Katie que era com havia pensat cridar al pardalet que en realitat era una futura mamà. Es va apropar al niu perquè sentia uns sorollets; no s’ho podia creure... tres pardalets multicolors allargaven el coll per a demanar menjar i al costat... un bebé drac molt simpàtic.

Van passar uns dies i la mare Katie no tenia prou ales per a trobar menjar per a tots. El drac plorava de fam. Maria va pensar que calia fer alguna cosa. A més a més, al niu, el drac ocupava quasi tot l’espai i els pobres pardalets no podien ni moure’s. Va decidir començar a portar menjar de sa casa i fer-li un altre niu, més gran, al costat.

Anaven passant els dies, els pardalets ja movien les ales. El drac, però, tenia unes ales menudetes que de moment no servien per a res. Katie, els seus fillets, el drac i Maria formaven una família. 

• Drac, caldrà posar-te un nom! 

En eixe moment, el drac va obrir la seua boca i va emetre un soroll paregut a “droc” o “drac” i mirant a Maria amb els seus ulls vius.

• Està bé, Draqui, eixe serà el teu nom!

Va passar un any, Katie i els seus fillets volaven molt alt en el cel. Des de baix, Draqui els mirava amb un poc de tristesa. Maria ho va notar...

• Caldrà que aprengues a volar!

Ho va parlar amb katie i els seus fillets i esta va acceptar ajudar. Draqui ja mesurava prop de dos metres, tenia unes ales enormes i de vegades, quan tenia por, tirava fum pel nas. Era preciós.

Uns dies després, i després de molts intents, Draqui ja feia salts de pocs metres, però l’aterratge era desastrós. Katie i els seus fills, no perdien la paciència. Però un dia, i sense saber com, el drac va alçar el vol i va aguantar més de dues hores. Des del cel, tot era menudet i bonic. Les muntanyes, els rius, la mar, els núvols, tot era fantàstic. Quan va aterrar, ara ho va fer amb suavitat, seguint els consells de katie que sempre l’acompanyava.

Passat un mes, Maria que era molt valenta, li va dir a Draqui a l’orella:

• Vull volar amb tu.

El cap de setmana següent, feia molt bon temps. Van eixir tots de la cova cap a un descampat. Maria tremolava d’emoció. Va tancar els ulls i va pujar al llom de Draqui. Es va agarrar molt fort i...

• Que por Draquiiiiiiiiiiii!

El drac va moure les ales i en un no-res, ja estava volant al costat dels seus amics, Katie i els seus fillets.

• Que guai! Va cridar Maria.
  

Però la felicitat no dura sempre.

Un dia, volant molt lluny de casa, van vore el cràter d’un volcà. Dins hi havia molts arbres. Draqui s’hi va apropar i van vore una cosa espectacular: una família sencera de dracs despegava de terra i es dirigia cap a ells.

• Draqui, mira allà baix, crec que hem trobat a la teua família!

Però els dracs del cràter venien per a espantar als intrusos... i ja llançaven flamarades per la boca. Draqui va entendre la situació i van començar a fugir. Per sort els atacants van reconèixer que es tractava d’un drac com ells i aleshores el van convidar a baixar. Una vegada dins del cràter, la seua mare el va reconèixer i el va abraçar tendrament. Maria plorava d’emoció.

• Katie, haurem de tornar a casa sense aquest drac, ara ja té amb qui viure. És lògic que es quede ací. Ací està la seua llar. Adéu!
  

Però Draqui no anava a deixar sola a Maria i al seus amics. Va baixar el cap per a que la xiqueta pujara al seu llom. Quan ho va fer, va veure una caixeta de fusta encaixada entre les escates del coll del drac. La va agarrar. En ella i posava “Maria”. La va obrir i dintre hi havia una pedra transparent com el vidre. En ella es podia vore a Draqui tal com estava ara. També hi havia una trosset de banya de drac, amb foradets, com si fora una flauta. Al costat un paperet amb una inscripció que deia: per a que em pugues veure sempre que vullgues, la pedra. Per a que em pugues cridar sempre que ho necessites, la banya.

El viatge de tornada cap a casa es va fer molt curt. Dintre de la cova, tots els nostres amics es van abraçar llargament. Tenien tristesa perquè anaven a separar-se, però eren feliços perquè sabien que mai s’oblidarien uns dels altres i que sempre serien uns amics molt especial.

I conte contat, conte acabat, espere que us haja agradat.